Josep Carner: Vida y obra del "príncipe de los poetas" catalanes

Josep Carner, el “príncep dels poetes” catalans
Josep Carner (1884-1970) va néixer el 9 de febrer de 1884 al número 8
del carrer Aribau de Barcelona. Ja des de ben petit, tothom es va adonar
que tenia un talent literari i artístic fora de mida. Als 12 anys ja escrivia
i publicava. Era fill d’un periodista/escriptor, Sebastià Carner, que era
director d’una revista catòlica, molt carca, que es deia La Hormiga de Oro,
revista que es feia en castellà. Carner, davant de casa seva, hi tenia la
redacció d’una revista literària, que es deia L’Aureneta. En aquells temps
hi
havia
moltes
revistes
literàries,
perquè
no
hi
havia
tants
entreteniments com avui, fet pel qual es considerava la lectura com una
bona sortida per combatre l’avorriment. I aquestes revistes literàries, que
solien rebre molts textos, els filtraven i seleccionaven i acabaven
publicant el que els semblava més oportú. El jove Josep Carner, amb 12
anys, ja enviava textos i articles a la redacció de davant, però sempre amb
pseudònims. Li agradava tant escriure que n’enviava molts, cadascun
d’ells amb diferents pseudònims. Els redactors de la redacció publicaven
coses de Carner, però sense saber qui era. Fins que va arribar un moment
en què un número de L’Aureneta es publica fent servir només textos de
Carner. Al final, però, van descobrir qui era, i el van convidar a entrar a
la redacció. Tot això amb només 12 anys. El director de la revista va
publicar fins i tot un article dedicat al jove Carner titulat: “Un geni en
embrió”.
El 1897, amb només 13 anys, va ingressar a la Universitat de Barcelona,
on va començar simultàniament dues carreres universitàries. Dos anys
després, amb només quinze anys, va guanyar el primer premi literari als
Jocs Florals de Barcelona. No seria l'últim: fins al 1905, es va emportar
tretze guardons més. El 1902 es va llicenciar en Dret i dos anys després
ho va fer en Filosofia i Lletres.
Carner és un dels grans poetes de la literatura catalana. Segurament és
el millor. De fet, és el centre de tot, hi ha un abans i un després d’ell. Tot
un pal de paller de les lletres catalanes. Per entendre Carner cal entendre
el domini de la llengua que té, que és incomparable. Només els seus
posteriors deixebles mostraran aquest domini tan gran dels recursos
lingüístics i literaris.
Poc a poc Carner es va anar fent més conegut, creant i fundant revistes,
a la universitat, amb els seus amics, etc. I ja situats al 1903 Carner va
fundar una revista que es digué Catalunya, dirigida per ell mateix, quan
el jove poeta comptava amb 19 anys. En aquella revista, Carner es va
donar a conèixer dins l’ambient intel·lectual de l’època.
1ª etapa: el Carner més noucentista (1905-1911)
Carner era un geni, i tot el que tocava ho convertia en literatura. Li
deien “el rei Mides” (per l’analogia que tot el que toca ho converteix en or).
Doncs això era Carner traslladat a la literatura. Era dels pocs de la
història de la literatura capaços de fer això. Arriba un moment que
aquesta gent, Carner i els seus amics, se situen en l’òrbita noucentista.
Carner marca la base del que serà la poesia noucentista. Els seus
llibres a partir de 1905 marquen la pauta noucentista, especialment a
partir de la publicació de Els fruits saborosos (1906) o el Segon llibre
de sonets (1907), que van ser dues obres plenament noucentistes. El
Noucentisme comença el 1906, quan Eugeni d’Ors s’inventa la
paraula, tot i que tot ja s’anava cuinant un temps abans, perquè el
Noucentisme no neix un bon dia sense fets previs. Els primers anys, com
que els noucentistes es volien donar a conèixer, havien de marcar unes
pautes molt definides per consolidar-se, i Carner hi va jugar un paper
molt important.
L’autor barceloní anava publicant un llibre cada any, fins que haver-hi
un moment en el qual va prendre’s un respir i va deixar de publicar uns
quants anys. La tornada de Carner es produí el 1911, any en què surt el
recull Verger de les galanies, amb un títol molt noucentista (“verger” =
jardí, “galanies” = gentileses, gràcies). Aquest llibre és un cançoner
amorós, que acaba fixant la imatge del Carner noucentista.
En aquesta primera etapa, Carner poetitza seguint aquests preceptes:
•
Tal com demana el noucentisme, Carner construeix els poemes des
del distanciament, amb grans dosis d’idealitat i molt d’artifici.
Per tant, el poema és poesia, i com a tal s’ha d’entendre i tractar.
•
La poesia típica noucentista parla i idealitza fets de la vida
quotidiana, descrivint persones, objectes o situacions.
•
Acostuma a contrastar allò ideal amb la realitat.
•
Veiem la seva ironia i divertiment, d’aquesta manera pot evadirse una mica del text. Aquesta ironia també l’emprarà com a
element moralitzador de la societat, per tal de perfeccionar-la.
Segona etapa (1912-1920)
Però l’escenari començà a canviar el 1912, any en què Carner publica un
llibre poc conegut que es diu Les monjoies. És un llibre que va passar
bastant desapercebut. Una “monjoia” és una fita en un camí, les típiques
pedres del camí que deien en quin quilòmetre et trobaves (ara ja no
existeixen). És un llibre de fites al llarg d’un camí, que assenyalen un
camí però que al mateix temps il·lustren moments diferents dins d’aquest
camí. A Les monjoies molts poemes continuen la mateixa línia
noucentista, però alguns altres marquen un canvi estètic. Aquest
canvi es confirmarà amb La paraula en el vent (1914).
Abans del 1914 Carner va fer una importantíssima conferència que es va
titular “La dignitat literària”, que aparegué publicada a La Veu de
Catalunya. Carner anuncia diversos punts clau en aquesta conferència:
•
Anuncia unes “tenebres” en la creació, cosa que no vèiem en els
llibres de poemes anteriors. Serà un Carner que parlarà de temes
més foscos, com per exemple la mort, la solitud, el desengany o la
melangia, entre d’altres.
•
També anuncia un individualisme en la creació, fet que el vincula
clarament a la poesia modernista de Joan Maragall), un
individualisme va en contra dels preceptes noucentistes. Aquest
individualisme es tradueix amb un jo líric més angoixat,
temorós,
•
També digué que el creador/poeta ha de sentir angoixa, la qual
cosa també va en contra dels valors noucentistes.
•
També va dir en aquella conferència que el poeta ha de basar-se
en l’enginy i la inspiració, mentre que Eugeni d’Ors i el
Noucentisme defensava que amb l’enginy n’hi havia prou. Podríem
dir que, en aquesta segona etapa, Carner fa una barreja entre
Maragall i la seva “paraula viva” i els preceptes noucentistes
d’Ors. La recepta, per tant, és la suma i combinació entre
modernisme espontaneista (Maragall) + arbitrarietat (Eugeni
d’Ors i el típic noucentisme).
•
O fins i tot Carner es manifesta amb la idea del deure del poeta
amb l’espontaneïtat, tret molt típic de la poesia modernista i
maragalliana.
Tots aquests punts, de manera sintetitzada, assenyalen un camí nou de
Carner. Continuarà amb la idealitat i la creació artificiosa dels seus
primers llibres, però ho farà amb un canvi important de veu poètica. I
en poesia, la forma de dir les coses ho és gairebé tot.
El 1914 Josep Carner publicà dos llibres: Auques i ventalls i La
paraula en el vent. El primer dels dos, Auques i ventalls, torna a ser
un típic llibre noucentista. El canvi de to que es veia en alguns poemes
de Les monjoies no el trobem pas a Auques i ventalls. Per tant, Carner
sembla tornar al que feia abans, al to noucentista. On es confirmà
realment el canvi de to fou a La paraula en el vent. Va ser un fet
curiós: Carner publicà dos llibres en un any i tots dos són ben diferents
des del punt de vista ideològic i literari.
Abans de parlar de La paraula en el vent (1914), cal que ens remuntem
un any abans. El 1913 Carner s’enamorà d’una noia que es deia Anna
Domènech i que vivia a Canet de Mar. La noia també s’enamorà d’ell i
fins i tot es varen prometre amor etern. El pare de la noia, però, no els va
deixar casar. La noia era de la família de Domènech i Montaner, família
important i poderosa de l’època; per tant, era una noia de casa bona. Però
Carner no era de casa bona: son pare era un humil periodista i no eren
pas rics. El pare de la noia, per tant, no va voler que es casés amb un
poeta, cosa d’altra banda que era molt típica en aquells temps. Com que
s’havien jurat amor etern, la noia es va mantenir fidel, però Carner al cap
d’un any es va casar amb una altra.
La paraula en el vent és un llibre de desengany amorós. Hom podria
pensar que els poemes de La paraula en el vent parlen del desengany de
la noia de Canet, però no sembla pas que sigui així, i més quan l’any
següent es va casar amb una altra. Per tant, La paraula en el vent no
és un llibre autobiogràfic, malgrat que sovint s’ha dit que és així. El
llibre no és un recorregut cronològic de la vida amorosa o del desengany
amorós de Carner amb la noia de Canet. Per tant, La paraula en el vent
(1914) no té per què ser conseqüència de cap desengany. El canvi de
veu poètica no és causat per la seva experiència personal. Carner fa
literatura i quan la fa fuig de referències personals.
El 1915 es va casar amb una altra noia. Carner va anar a una recepció a
Barcelona, i allà va veure la filla del cònsol de Xile a Barcelona i se’n va
enamorar. Uns dies després, quan es volia declarar a la noia xilena, es
va adonar que aquesta havia tornat ja a Xile. Carner, sense dubtar,
decideix anar fins a Xile. Va descobrir el lloc on treballava i va demanar
a La Veu de Catalunya, diari on treballava, que l’enviessin de
corresponsal a Xile. Dit i fet, en terres sud-americanes es va casar amb
Carmen de Ossa, la noia xilena i va tenir dos fills amb ella.
Carner a partir dels anys 20
Poc a poc, la poètica catalana anirà canviant, i passarem de la típica
poesia noucentista fins a la denominada poesia postsimbolista. I Carner
va en aquesta línia, de manera que els seus llibres posteriors a La paraula
en el vent apunten aquest canvi, van en aquesta línia. La poesia
postsimbolista és una poesia abstracta, metafísica i molt fosca, en el
sentit que és molt difícil d’entendre el sentit dels poemes. A més, està
plena de referents cultes que fan que el lector hagi de ser un superdotat
culturalment per entendre-la. El poeta és considerat un “superhome”,
un ésser diferent, que es debat entre la felicitat i la infelicitat. Els
poetes postsimbolistes es plantegen preguntes existencials, com ara:
“què hi fa el poeta al món?”, o “què empeny al poeta a crear poesia?”.
A més, la poesia postsimbolista s’oblida de la poesia espontània, perquè
la poesia és quelcom treballat, raonat i pensat al detall. Carner, l’any
1920, ja va publicar un llibre anomenat L’oreig entre les canyes, títol
que remet a un dels referents de poesia metafísica que Carner va conèixer
a Anglaterra. Per tant, Carner ja va mostrar el canvi estètic que el va
allunyar definitivament del Noucentisme més militant.
Carner va marxar de Catalunya l’any 1920. Va decidir fer la carrera
diplomàtica i va tenir càrrecs en països diferents, com ara Argentina,
Mèxic o Bèlgica (de fet, va morir el 1970 a Brussel·les). Aquest canvi de
rumb en la seva vida el va decidir en veure la crisi del noucentisme i
també pel fet que ell estava casat i amb fills i havia de mantenir i tirar
endavant una família. A l’estiu, però, es passava temporades a
Catalunya. No obstant, va arribar un moment, després de la Guerra Civil,
en el qual ja no podrà tornar, perquè Carner es va mantenir sempre fidel
al bàndol republicà, de manera que la seva vida hagués perillat
seriosament si s’hagués quedat.
Carner no va deixar mai d’escriure, i va anar publicant llibres fins
pràcticament l’any de la seva mort. La poesia que va fer, però, va ser
sobretot una poesia d’exili, en la qual Carner idealitzava la seva
enyorança envers la seva terra.